No recordo que mai hagi viscut un moment d'èxtasi col·lectiu com el que veig en els meus conciutadans cada cop que guanya el seu equip de futbol. Només una vegada vaig notar alguna cosa semblant al clímax en el partit que va jugar el Barça contra el Goteborg i on, després d'anar perdent 3 a 0, van remuntar amb 3 gols de Pitxi Alonso (el de Benicarló) i amb una tanda de penals que encara avui es recorda. Recordo que al bar, després de la tensió, es va produir un ambient d’eufòria, de nirvana col·lectiu, que va esclatar quan Urruti parava el darrer penal. Puyal repetia apassionadament “Urruti, t'estimo!” i tots nosaltres hauríem travessat la pantalla per abraçar-lo i petonejar-lo.