En els meus anys d’infantesa a Castell de Cabres, recordo que en aquesta temporada (la dels bolets) hi havia una gran animadversió cap als que venien de la plana a buscar rovellons. Recordo que els més bel·ligerants llençaven les ovelles els divendres i dissabtes cap als pinars més  pròxims a la carretera amb la intenció que es mengessin i trepitgessin els bolets abans de l’arribada dels intrusos saquejadors. Els més diplomàtics intentaven buscar una solució que permetés treure rendiment dels visitants com ara fer cotos privats.

Aquest, segurament, va ser un dels primers problemes entre la ciutat i el camp, provocats per la industrialització, la festa dels dissabtes i diumenges, els cotxes i les cistelles de rovellons immaculats estratègicament col·locats a la gasolinera de la Sénia per incitar el personal a consumir gasolina.
Les reivindicacions de la gent de la serra es fonamentaven en base a dues qüestions fonamentals i no faltades de raó:
La primera, el dret a la propietat amb frases similars a: “¿I si nosaltres baixéssim i els collíssim els raïms del seu hort, els agradaria?” La segona, més dramàtica, se sustentava sobre la dificultat de supervivència a la zona i podria ser un discurs similar a: “Si una vegada que tenim una cosa per guanyar-nos la vida, vénen vostès i ens la prenen, què hem de fer?”
Les coses van anar com era previsible en aquella època: els de la serra no van poder sobreviure i van haver d’emigrar a la plana a guanyar-se la vida treballant a les fàbriques.
Ara, mentre busquem bolets, ja no considerem els de fora uns intrusos perquè nosaltres, els que vam emigrar, també ho som, i els pocs que queden al poble veuen en l’arribada dels rovelloners una forma de guanyar-se la vida a base de servir dinars i llogar cases.
Curiosament, l’estri que va aixecar la guerra del rovelló, el cotxe, és ara la solució per el desenvolupament dels pobles de la serra. Les coses canvien, no?